La història clínica de la nostra societat ens permet evidenciar uns antecedents lingüístics patològics que són conseqüència de la manca d’identitat que ha patit el nostre poble, cosa que ens obliga a analitzar seriosament el nostre llenguatge. Hom se n'adona quan adverteix la importància de la llengua pròpia per manifestar-se. És evident que molts de nosaltres pensam i parlam en català i, sorprenentment, escrivim en castellà. Aquest comportament diglòssic, per si sol, representa una anomalia del llenguatge i un trastorn mental, en què pensament, paraula i escriptura no formen una unitat.

Malauradament, el comportament diglòssic sol anar acompanyat d'una altra entitat patològica, l'anosognòsia, alteració que no permet a un mateix reconèixer el fet de patir un trastorn, provocant una inconsciència que perpetua el problema, agreujant, encara més, la resignació del nostre poble i, per tant, de la nostra submissió lingüística. Així, podem constatar com moltes persones creuen correcte pensar i parlar en català i escriure en castellà. No se n'adonen del problema, ho han fet sempre i per mor d'això no són conscients. Estarien dins un procés de substitució lingüística, on la llengua dominant - castellà- ha anat agafant àmbits de la llengua del territori i així es converteix en una llengua recessiva, minoritzada -català-, i apareix una actitud en els parlants de la llengua dominada que s'anomena identificació conflictiva, que ve a ser com la síndrome d'Estocolm, i que es materialitza en uns sentiments d'autoodi i en una actitud lingüística de deslleialtat cap a la llengua minoritzada.

Endemés, la gravetat de la patologia lingüística del nostre poble ha arribat a tal punt, que fins i tot la neciesa té cabuda dintre del llenguatge que molts de nosaltres utilitzam. Acceptam mots i formes incorrectes i, contràriament, no reconeixem les certeres, segurament perquè el nostre llenguatge no ha estat contrastat per les normes inherents a la llengua escrita, i d'aquesta manera es perd la major part de la seva essència. Tant és així, que molts dels nostres pares i avis han pensat i parlat en català tota la seva vida i, sorprenentment, mai no han escrit una sola paraula en la seva llengua. Per què ha succeït això? És evident que no ho han fet voluntàriament, més bé no han tingut una altra opció. Comptat i debatut, molts dels que vàrem fer l'escola en castellà no sabem escriure en català perquè mai no ens han ensenyat una escriptura que no fos el castellà, i s'ha anteposat fins i tot l'ensenyament de l'anglès o el francès, abans que el català. La realitat és prou adversa, són molt pocs els catalanoparlants de la nostra comunitat que escriuen en la llengua que pensen.

El bilingüisme social igualitari, equilibrat, no existeix, és un engany. Només és un estadi, una etapa dins el procés de substitució lingüística. Aquells que ens volen fer creure que el bilingüisme és una situació estable i que pot durar sempre, només intenten amagar una situació de conflicte. Moltes vegades els qui defensen el bilingüisme són monolingües en la llengua dominant -castellà- i demanen que la societat sigui bilingüe per així ells poder continuar essent monolingües. Malgrat tot, el nostre bilingüisme és un privilegi cultural per als qui parlen només en castellà, no per tots, i així és possible viure exclusivament en castellà a tot l'àmbit geogràfic on la llengua catalana n'és oficial.

També és cert que els nostres escolars i els nostres joves universitaris saben escriure el català, però paradoxalment està retrocedint el seu ús social i més encara quan parlam en castellà a la gent de fora, fins i tot abans de saber si entenen o parlen en català, ignorant que aquest fet amenaça seriosament la supervivència de la nostra llengua. És habitual que s'usin llibres de text catalans a les nostres escoles i instituts; en arribar a la Universitat la situació es capgira, ja que la gran majoria d'obres de consulta i d'estudi estan traduïdes al castellà.

Els interessos econòmics dominen també en aquesta àrea, com en tantes altres, situació que ens perpetua en la nostra conformitat de poble subordinat. No hem d'oblidar que el màxim exponent d'una cultura és la seva llengua, la qual ha hagut de superar entrebancs difícils per incorporar-se a les ciències i les lletres. La supervivència del català científic, no solament ha hagut de superar el domini de l'anglès, ha superat també les enormes dificultats que ha implicat el fet de desenvoluparse en coexistència amb una altra llengua poderosa, el castellà. Això no implica necessàriament una manca de respecte als qui, convivint amb nosaltres, pensen i parlen en castellà, ja que molts d'ells se senten identificats amb la nostra comunitat, que estimen i defensen, tot i que no s'hagin decidit a parlar en català. Més bé el significat d'aquesta anàlisi de la nostra llengua ve motivada, a ben segur, per la informació que rebem dels mitjans de comunicació, que és molt important. El món s'ha globalitzat, homogeneïtzant les formes de pensar de la gent de tot arreu, i han influenciat de manera alarmant en cultures minoritzades com la nostra, les quals disposen de precaris mitjans polítics per defensar les seves identitats. Tot això condueix a una forma de viure amb una absoluta indiferència cultural, on no hi ha temps per reflexionar, en què destaquen únicament motivacions econòmiques guiades principalment pels sistemes àudio-visuals i la xarxa d'internet, on cada vegada hi ha més persones que formen part dels anomenats "screen driven people" pels propis nord-americans, i d'aquesta manera es perdla llibertat d'opinió i de pensament, vivint sense cap cultura pròpia, on la possibilitat de recuperar principis tan primordials com la llengua, resultarà pràcticament impossible si no acceptam la responsabilitat de dur-la endavant, intentant reconduir el nostre tarannà.