Alguns dels sotasignants llegírem, astorats, la convocatòria d'una manifestació o concentració que es féu el passat dia primer d'Abril, en realitat contra els drets sanitaris que ens pensam tenir els habitants catalanoparlants d'aquestes illes. Dret a emprar, si així ho desitjam, la nostra llengua quan anam al metge. Aningú se li escapa que perquè el pacient pugui escollir lliurement qualsevol de les dues llengües oficials de la nostra comunitat és condició indispensable que el metge o el sanitari conegui ambdós idiomes: el castellà i el català. La lògica és inexorable.

Tanmateix la manifestació es féu no en favor de la llibertat d'elecció del malalt, sinó, per dir-ho d'alguna manera, a favor del dret a la ignorància lingüística, es a dir, a favor de l'actitud d'alguns sanitaris que després d'estar molts d'anys entre nosaltres segueixen sense donar cap mostra de la seva voluntat d'entendre ni una sola paraula de la nostra llengua. Contra la llibertat, doncs, dels malalts i a favor del dret a no saber foren escrits el lemes i les pancartes de la manifestació del primer d'Abril.

Seria hipòcrita no dir que davant l'esmentada convocatòria i la consegüent concentració, els cervells d'alguns de nosaltres ha remembrat temps ja molts llunyans, ai! on acostumàvem a anar a manifestacions, aplecs, concentracions etc. que tenien una finalitat ben oposada a la que es féu: blasmàvem, llavors, per la defensa d'aquest patrimoni comú que és la llengua i el dret que tenia cadascú de nosaltres a emprar-la en tots els àmbits de la vida social. Volíem una llengua de primera i no una llengua subordinada. Aquella reivindicació anava unida de forma quasi indissoluble a la de la democràcia i a la de la llibertat d'expressió. No deixa de semblar-nos estrany que els dos darrers dels esmentats desitjos –el de la democràcia i el de la llibertat d'expressió– aconseguits no sense esforç i risc, siguin emprats ara per clamar contra el primer dels desitjos abans esmentats: el respecte al drets lingüístics dels que som catalanoparlants. Paradoxes de la vida! De qualsevol manera ens hem de felicitar de que la cosa sigui així i que els manifestants d'ara no hagin de passar la por que nosaltres passarem quan no hi havia ni llibertat d'expressió, ni les garanties democràtiques de les que en els moments actuals gaudim.

Convé dir de bell antuvi que, naturalment, nosaltres no anàrem a l'estrambòtica manifestació que cridà a favor del dret a la ignorància de la llengua. La nostra discrepància amb la posició dels que sí hi anaren es fonamenta amb dos pensaments o , si voleu, dos arguments fonamentals. El primer és que l'estudi de les ciències socials –i la medicina es també en bona part una ciència social– deixa clar que la cultura és el conjunt de sabers, creences, costums, hàbits, procediments tècnics, pautes de conducta, etc. que una societat ha creat per fer front a les inclemències de la natura. La medicina, lògicament, forma o ha format part substancial de totes les cultures que hi ha o hi ha hagut en aquest món. El pal de paller que permet formar i donar sentit a la cultura és la llengua. També diu l'antropologia que dins una cultura sòlida, cohesionada i coherent, la llengua del mercat, de l'escola, del jutjat, de l'hospital, etc., ha de ser la mateixa; emprar una llengua diferent en cada àmbit és formar una cultura colonial, indigna, esquizofrènica, anormal i no volem que la nostra ho sigui, paranormal. El català és una llengua sense cap mancança per a poder ser emprada dins el món de la medicina. Col·legues nostres i membres, com nosaltres, de la Reial Acadèmia de Medicina, com el propi Emili Darder, ho demostraren de manera fefaent.

El segon argument té el seu origen en una altra lectura. És la dels textos realment magistrals on el que fou President de la Real Academia de la Lengua Española, Pedro Laín Entralgo, analitzava, seguint el mètode històric, la relació entre el metge i el malalt. En aquests escrits Laín mostrava la gran importància que tenia la llengua en qualsevol acte mèdic. La llengua tenia una gran funció no solament en la part dedicada a l'interrogatori per a endevinar la causa de la malaltia, sinó també en la terapèutica. “La curación por la palabra” es titulà un els llibres del metge aragonès. No cal ni dir que perquè aquestes funcions es poguessin desenvolupar de forma adient el que s'havia d'adaptar era, deia Laín, el metge al malalt i o a l'inrevés. En el Corpus Hippocraticum es recomanava que quan un metge anàs a exercir a un altre país havia de procurar conèixer no solament els fenòmens físics i les costums d'aquella contrada, sinó també la llengua i les malalties predominants. Perquè el nostre cas ha de ser –ens demanam– una excepció de tan antigues i sensates recomanacions?

Abans d'acabar, volem dir que entre els nostres deures de ciutadans hi són, en la nostra opinió, el de llegir amb atenció i interès els que escriuen i pensen distint a nosaltres. És conseqüència de la nostra educació. Aquesta familiaritat amb la manera de raonar dels diferents i dels opositors, ens permet profetitzar sense por a equivocar-nos que els pensadors i filòsofs de l'esmentada manifestació acudiren –s'en creuen mestres– a tota casta de malabarismes lèxics, verbositats descontrolades, magarrufes dialèctiques i piruetes filosòfiques, per tal d'emmascarar el vertader problema. No ho aconseguiren: es sobrevaloren. Al final hauran de reconèixer que es tracta de dos drets oposats: el del pacient que té dret elegir la llengua en que vol ser atès i el del sanitari que vol imposar l'única llengua que coneix, perquè en contra de les recomanacions hipocràtiques i del sentit comú no ha volgut aprendre la que ell considera inferior. Més esforços hauran de fer encara per ocultar l'única solució de qualsevol persona que tengui una mica de seny i bona voluntat i no vulgui caure en la demagògia veu de manera ben clara. Que perquè, en aquest país nostre, els drets lingüístics del malalt i la seva llibertat d'elecció quedin garantits per la sanitat pública, només hi ha una solució. Una sola solució: que els sanitaris púbics siguin bilingües. El demés són vuits i nous i cartes que no lliguen.