El nostre país té una llengua pròpia i hem de ser conscients d’aquesta conjuntura que identifica explícitament al nostre poble. No ha d’estranyar a ningú el seu ús ordinari per part dels treballadors de les institucions públiques, condició habitual i universal de tots els pobles. Així i tot, són molts ja els anys que suportam un menyspreu de la nostra llengua en bona part dels serveis mèdics de la nostra Comunitat, situació a la qual estan sotmesos els pacients i que representa una pèrdua fonamental, com ara el dret a rebre informació sanitària en la nostra llengua. L’Administració n’és conscient d’aquest desequilibri i per mor d’això ha establert un Decret que regula el coneixement del català per a metges i infermers. Es pretén normalitzar així aquesta situació dins l’IB-Salut, adaptant-la al fet específic de manca de professionals i amb unes exigències més tolerants a l’hora de valorar els coneixements de la nostra llengua, a diferència dels altres funcionaris i treballadors de la nostra Comunitat Autònoma, on se’ls hi aplica la Llei de Normalització Lingüística com a norma general.

Es tracta, per tant, d’un Decret raonable amb la intenció de garantir uns mínims a hores d’ara inexistents, sense destorbar que cap facultatiu es pugui incorporar al nostre Servei de Salut degut al desconeixement de la nostre llengua, amb un període d’adaptació i aprenentatge del català de dos anys de durada per a demostrar uns coneixements mínims. Endemés, es duu a terme un pla formatiu específic per a les oposicions de 2008 a 2010, amb cursos de català gestionats per l'IB-Salut mitjançant classes intensives gratuïtes dins l'horari laboral i s'eximirà durant l'esmentat període aquests coneixements amb caràcter general a tots els que es presentin. Així mateix, s'exclourà el requisit de conèixer el català en aquelles categories on es comprometi l'activitat assistencial.

Es tracta, per tant, d’una condició irrenunciable i no es pot preservar només com un simple mèrit curricular. No hem d'oblidar que la comunicació metge-malalt és la clau de la praxis mèdica, sobretot quan la persona que requereix l’assistència és major i ha d’explicar per primera vegada el que li passa a un professional que no coneix. La història clínica recull tota aquesta informació que relata el pacient a requeriment del metge, i no es podrà fer un diagnòstic encertat si el diàleg no ha tingut lloc. És ben evident que els nostres serveis mèdics estan atesos, de cada cop més, per facultatius d’altres comunitats autònomes i per estrangers arribats recentment des dels seus països d’origen, degut principalment a la manca de professionals que actualment pateix el nostre sistema sanitari. Però aquesta contractació de metges d’altres indrets per a intentar solucionar aquest buit assistencial, es veu agreujada a l’hora d’adequar les capacitats dels professionals contractats a les necessitats del nostre poble, com ara el coneixement de la nostra llengua. Hom se n'adona quan adverteix la importància de la llengua pròpia per manifestar-se, i és evident que molts d’aquests metges no han rebut un ensenyament bàsic de català per a poder atendre correctament als pacients. Una llengua transfereix missatge però sempre segons el que significa per a la persona que escolta i no tot el que vol expressar per a la que parla, agreujant- se quan la comunicació es realitza mitjançant una llengua que no és la que s’utilitza habitualment per pensar, parlar o manifestar qualsevol sentiment. Hem de ser conscients, idò, de les limitacions que patim quan hem d'expressar el que desitjam o el que sentim amb una llengua que no es la que utilitza el que ens escolta, o al revés. La interpretació dels significats o la recerca d'expressions encertades, seran sempre molt superiors quan traslladam directament el nostre pensament a una llengua que utilitza el mateix patró.

Els nostres majors són els que visiten amb més freqüència els serveis de salut i crec que no podem permetre la seva atenció mèdica per un professional que no coneix la nostra llengua. No hem d’oblidar que els nostres pares i padrins han significat un vertader santuari lingüístic durant aquells anys de persecució de la nostra llengua i per tant no es mereixen aquest menyspreu. Obligar-los a anar als centres sanitaris acompanyats d’un familiar o un amic que els pugui ajudar a dialogar amb un metge que no coneix el català, és del tot imperdonable. La nostra llengua pateix una problemàtica que va més enllà del caire polític o social. Els fòrums mèdics i els nostres dirigents són conscients de les alteracions que aquestes mancances lingüístiques poden provocar als ciutadans de la nostra Comunitat, independentment de la condició i de l’edat que tenguin. És evident que l’Administració ho ha permès per una manca de professionals i, fins ara, no ha tingut cap opció per a posar-hi remei. Crec que no està de més obligar aquests professionals a conèixer la nostra llengua, ja que la dilació que aquesta mesura pot provocar es veurà, i de molt, superada. Les mobilitzacions de protesta dels nostres ciutadans així ho demanen, encara que alguns sectors polítics, sindicals i socials demanin una regulació tant llunyana com a inexistent, quan a la defensa de la nostra llengua. Moltes vegades tendim a donar les culpes als altres de les nostres mancances, però és evident que ens hem d’esforçar per no quedar enrere en qüestions tan primordials i al mateix temps tant menyspreades com les lingüístiques.