La nostra Comunitat Autònoma viu en aquests moments una manca de professionals de la salut -metges sobretot-, i que condiciona una atenció no òptima dels nostres pacients. Hem de tenir en compte però, l’excel·lència d’alguns professionals que els nostres dirigents sanitaris han sabut convèncer, incorporant- los a la nostra xarxa assistencial i millorant així algunes especialitats mèdiques que no aconseguien uns objectius del tot competents o bé que no oferissin determinats tractaments demandats pel nostres pacients, obligant-los a trasllats dificultosos cap a altres comunitats autònomes.

Però també hem de ser conscients de les dificultats que tenim a l’hora d’oferir unes infraestructures assistencials, docents i d’investigació de qualitat, per tal de retenir entre nosaltres aquests destacats professionals que necessitam i evitar així pèrdues com la viscuda aquests dies passats. Hem referesc al Dr. Àlvar Agustí, fis ara Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Universitari Son Dureta, un clar exemple de metge referent, treballador, amb una iniciativa descomunal, capaç d’anticipar-se al temps i decisiu a l’hora de dur endavant projectes d’envergadura. La seva universalitat li ha permès connectar la nostra Comunitat amb els millors centres de recerca internacional sobre pneumologia. Un bon exemple ho tenim amb la creació de CIMERA i CIBER, iniciatives del tot impensables només fa uns anys, fruit del seu treball inesgotable, amb més de 250 publicacions científiques, prop de tres-centes comunicacions a congressos, més de 280 conferencies i 80 projectes d’investigació.

Hem de ser objectius idò a l’hora de valorar la capacitat i la projecció d’un professional com el Dr. Àlvar Agustí i respectar la seva opció de dirigir la Unitat del Tòrax de l’Hospital Clínic de Barcelona, una complexa organització funcional integrada per quatre serveis mèdico- quirúrgics i més de dos-cents facultatius al capdavant de la clínica, la docència i la recerca mundial, molt lluny per tant de les expectatives que la nostra Comunitat Autònoma li podia oferir. Aquest fet ens ha de fer veure que hem de millorar molts d’aspectes si volem oferir una assistència de qualitat als nostres ciutadans. El Dr. Àlvar Agustí a ben segur estaria encara entre nosaltres, si el projecte d’una nova Facultat de Medicina s’- hagués convertit ja amb realitat, si la contraprestació econòmica fos de veritat competitiva i, per tant, si les opcions docents, investigadores i clíniques s’apropassin a les que l’Hospital Clínic de Barcelona li ha ofert, però sabem que havíem manllevat aquest prestigós metge a la seva Barcelona natal i encara que no fos nostre, sé que enyorarà Mallorca i la gent que aquí ha conegut.

Vaig poder assistir al sopar d’acomiadament que li varen organitzar els seus companys de Son Dureta, a un cèntric hotel de Palma. Hi va haver una nombrosa representació d’amics, companys i, perquè no dirho, “fans” del Dr. Àlvar Agustí, compartint taula amb Sefa Terrassa, Bernat Togores, Joan Vidal, Margalida Bosch i Antònia Barceló, entre d’altres, juntament amb els principals dirigents sanitaris encapçalats per Joan Serra i Joan Llobera i tants d’altres que volgueren acomiadar amb la seva presència i les seves paraules a l’estimat amic. Però sé que seguirem ben a prop d’ell i potser jo encara més, com a company a la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears -així li vaig fer saber al llibret d’acomiadament que li varem dedicar-. Tendrà mal de fer oblidar aquests 18 anys entregats a la gent de les nostres illes i així ho manifestà durant el parlament que ens va brindar. Vull assenyalar una part del seu discurs d’acomiadament, on recordava el seu primer dia de feina a l’- Hospital Son Dureta, passant visita als pacients ingressats, demanant-li a un d’ells: - Com es troba aquests senyor? - Fotre, bé! Preguntant-li dissimuladament a un que l’acompanyava: - Qué vol dir això, que es troba millor o pitjor? - Molt millor! Diguent-li tot d’una: - Estic ben content doncs! I desprès de contar aquesta feta i sabent les meves inclinacions lingüístiques em digué: - Veus Pere com no són el mateix el mallorquí i el català! Ja de tard, poguérem mitigar el nostre desconsol al Jazz- Club del Saratoga amb una interessant tertúlia, recordant bona part de la trajectòria professional i personal del sempre amic Àlvar.

Dr. Àlvar Agustí, esper que mai ens abandonis i que, al manco, les teves obligacions amb L’Olivaret i la Reial Acadèmia serveixin per a seguir gaudint de la nostra terra, juntament amb la teva família mallorquina. Que la nova singladura a l’Hospital Clínic de Barcelona arribi a bon port...