La comunicació metge-malalt és la clau de la praxis mèdica, sobretot quan la persona que requereix l’assistència és major i ha d’explicar per primera vegada el que li passa a un professional que no coneix. La història clínica recull tota aquesta informació que relata el pacient a requeriment del metge, i no es podrà fer un diagnòstic encertat si el diàleg no s’ha dut a terme correctament. És ben evident que els nostres serveis mèdics estan atesos, de cada cop més, per facultatius estrangers arribats recentment des dels seus països d’origen, degut principalment a la manca de professionals que actualment pateix el nostre sistema sanitari. Però aquesta contractació de metges d’altres nacionalitats per intentar solucionar aquest buit assistencial, es veu agreujada per una impotència de les autoritats administratives a l’hora d’adequar les capacitats dels professionals contractats a les necessitats del nostre poble, com ara el coneixement de la nostra llengua. Hom se n'adona quan adverteix la importància de la llengua pròpia per manifestar-se, i és evident que molts d’aquests metges estrangers no han rebut un ensenyament bàsic de català per a poder atendre correctament als pacients. Són molts ja els anys que suportam un menyspreu de la nostra llengua en bona part dels nostres centres sanitaris. Aquest comportament al qual estan sotmesos els nostres pacients, representa per si sol un trastorn mental en què pensament i paraula no formen una unitat. Potser la permissivitat de l’Administració encara ha anat més enllà, permetent que professionals que actualment es contracten, no només desconeixen el català, sinó que no parlen ni entenen el castellà.

En aquest sentit, el Dr. Pedro Laín Entralgo (1908-2001), assenyala en la seva obra “La Historia Clínica”, que una llengua pot ésser estudiada des de diferents camps: el psicològic, el social, el filològic, el lingüístic, el retòric, l'antropològic..., però sempre segons el que significa per a la persona que escolta i no tot el que vol expressar per a la que parla, agreujant-se quan la comunicació es realitza mitjançant una llengua que no és la que s’utilitza habitualment per pensar, parlar o manifestar qualsevol sentiment. Hem de ser conscients, doncs, de les limitacions que patim quan hem d'expressar el que desitjam o el que sentim amb una llengua que no es la que utilitza el que ens escolta, o al revés. La interpretació dels significats o la recerca d'expressions encertades, seran sempre molt superiors quan traslladam directament el nostre pensament a una llengua que utilitza el mateix patró.

Els nostres majors són els que visiten amb més freqüència els serveis de salut i crec que no podem permetre la seva atenció mèdica per un professional que no coneix la nostra llengua. No hem d’oblidar que els nostres pares i padrins han significat un vertader santuari lingüístic durant aquells anys de persecució del català i per tant no es mereixen aquest menyspreu. Obligar-los a anar als centres sanitaris acompanyats d’un familiar o un amic que els pugui ajudar a dialogar amb un metge estranger que no coneix el català, és del tot imperdonable. La nostra llengua pateix una problemàtica que va més enllà del caire polític o social. Els fòrums mèdics i per tant els nostres dirigents, han de ser conscients de les alteracions que aquestes mancances lingüístiques poden provocar als ciutadans de la nostra Comunitat, independentment de la condició i de l’edat que tinguin. És evident que l’Administració que tenim ho ha permès per una manca de professionals i no ha tingut cap opció per a posar-hi remei. Crec que no estaria de més obligar aquests professionals a conèixer la nostra llengua mitjançant uns cursets bàsics de català, ja que la dilació que aquesta mesura podria provocar es veuria sobradament superada. Moltes vegades tendim a donar les culpes als altres de les nostres mancances, però és evident que ens hem d’esforçar per no quedar enrere en qüestions tan primordials i al mateix temps tant menyspreades com les lingüístiques.