L’apnea de la son és una patologia que afecta a la qualitat de vida dels pacients que la pateixen i a les persones que conviuen amb ells. El seu diagnòstic i tractament representa un nou camp d'estudi mèdic i un clar desenvolupament de la nostra professió d'odontòleg o estomatòleg.

Múltiples factors mecànics i funcionals condicionen la permeabilitat de les vies aèries superiors, contribuint a reduir la secció de la llum a qualsevol dels nivells de la faringe. Aquestes característiques anatòmiques i dinàmiques, juntament amb les pressions que es transmeten al llarg de l'aparell respiratori, contribueixen a configurar un sistema complex on l'anàlisi és fonamental per a establir en cada cas l'etiopatogènia del quadre obstructiu present.

Els pacients que sofreixen les conseqüències de l’apnea de la son estan desorientats i no veuen una especialitat mèdica clara per a diagnosticar i tractar el seu problema. Aqui de nosaltres mai l'hi ha demanat un pacient per la possible solució al seu problema de ronquera crònica? Els afectats demanen freqüentment ajuda als odontòlegs o estomatòlegs ja que saben el paper important que juguen en el diagnòstic i tractament de l’apnea de la son.

Les línies bàsiques d’actuació són les següents:

1.- Tècniques de diagnòstic odontològic, com la cefalometria, són utilitzades per a avaluar la viabilitat del tractament de l’apnea de la son.

2.- Una de les alternatives del tractament és la utilització d'aparells d'avançament mandibular, on la reducció de l'apnea-hipoapnea es pot evidenciar en un 60% dels casos, aconseguint un 80% d'adaptació dels pacients.

3.- La resposta del pacient a aquest tipus de tractaments, pot estar condicionat pel tipus de maloclusió present, on l'avaluació implica la intervenció d'un odontòleg o estomatòleg.

4.- I, finalment, amb els nostres tractaments d'ortodòncia -o combinats d'ortodòncia i cirurgia ortognàtica- podem alterar els paràmetres de la via aèria superior, especialment important en pacients amb l’apnea de la son, amb l'objecte de no generar condicions potencialment estenosants.

Per tant, estem davant raons de pes per a estimular el nostre interès a aquest camp, com a coneixedors dels múltiples factors que condicionen la permeabilitat de la via aèria superior, els quals interaccionen per aconseguir diferents seccions de la llum en els quatre sectors de la faringe: nasofaringe, velofaringe, orofaringe i hipofaringe.

Les conseqüències poden ser del tot importants. La hipertensió pulmonar, les arritmies cardíaques, la hipertensió sistèmica, la hipoventilació alveolar crònica, la somnolència, els accidents, el deteriorament intel·lectual, el canvi de personalitat i la mort sobtada, són les alteracions fisiopatològiques més importants de l’apnea de la son. En aquest sentit, hem de cercar solucions viables per aquests tipus de pacients. La utilització d'aparells intraorals ha d'ésser considerada com una alternativa còmoda, reversible, accessible econòmicament i d'elevada eficàcia. En general, son aparells vàlids per a la seva utilització en pacients amb l’apnea de la son, però estan principalment indicats quan no responen o rebutgen els aparells de pressió positiva, en pacients amb risc quirúrgic elevat o en aquells que no han obtingut una resposta positiva al tractament quirúrgic. És important saber que abans de col·locar-los, es requereix un diagnòstic adequat del tipus de patró esquelètic i dels teixits tous.

Així i tot, encara que la polisomnografia és la tècnica més completa i constitueix la base per al diagnòstic de l’apnea de la son, cal recordar que hi ha altres mètodes complementaris que ens poden ajudar al coneixement més precís de la patologia obstructiva de la via aèria superior. L'exploració física, l'endoscòpia, la manometria, la rinometria acústica, la cefalometria, la somnofluoroscòpia, la tomografia computeritzada i la ressonància magnètica, ens poden ajudar al seu estudi, però degut a la seva simplicitat, escassa radiació del pacient, estandardització i baix cost, la cefalometria passa per ser un mètode vàlid en el diagnòstic i en l'evolució de les anomalies de la via aèria superior. Recentment, les investigacions apunten cap una relació de l’apnea de la son amb l'enuresi nocturna, la roncopatia crònica i les maloclusions dentàries, amb una clara interdependència en la seva fisiopatologia i la resposta al tractament amb aparells de pressió positiva i aparells d'avançament mandibular.