Algunes especialitats podrien ser fàcilment reconegudes per les expressions que més es diuen al llarg de la seva activitat. D'aquesta manera podríem reconèixer a un oftalmòleg pel convencional miri la llumeneta!, a un anestesista pel típic compti fins a deu!, a un pneumòleg pel famós no respiri! i a un dentista per l'etern... obri la boca per favor! Certament aquesta és la locució que més empram cada dia, i no ho fem perquè vulguem millorar la nostra comunicació amb el pacient -que és molt important-, sinó perquè és indispensable per a la nostra feina. Sempre hi ha l’excepcional cas del pacient que obri la boca just després de seure a la cadira dental i no la tanca fins que acaba el tractament. Però són molts els pacients que tenen dificultat per obrir la boca, convidant-los una i altra vegada a la col·laboració, condicionant el tractament quan l’obrin poc o gens -com diuen les enquestes

Però, independentment dels nostres desitjos de comunicació, el fet de que el pacient obri poc la seva boca dificulta molt el nostre treball, i aquesta característica mai es tinguda en compte a l'hora de valorar les indicacions o els resultats de les nostres intervencions. És freqüent veure als tractats d'Implantologia Oral, el grau de dificultat de certes intervencions quirúrgiques en funció de les característiques intrínseques del tractament, de les peculiaritats quirúrgiques del pacient, dels aspectes mèdics del mateix, i inclús de la preparació i experiència del dentista, però mai ningú -per ventura per obvietat- es planteja si el pacient és capaç d'una cosa tan senzilla com obrir la boca suficientment i durant el temps necessari.

Aquest sistemàtic oblit de la citada condició, ens pot crear seriosos problemes, ja que entram en un camp tan important com és la col·laboració del pacient i la seva relació amb els possibles resultats del nostre tractament. En aquests temps on està tant de moda el consentiment informat, les demandes i les confuses doctrines jurídiques que intenten implicar-nos amb compromisos de resultats, estam oblidant sistematitzar les facilitats o dificultats que el pacient presenta i que poden afectar al nostre tractament. I no em referesc sols a les físiques -com la descrita-, sinó també a les psicològiques, com ara la seva capacitat per a comprendre el tractament, el seu compromís i col·laboració amb el seguiment del mateix i el seu respecte cap a la nostra professió.

La comunicació dentista-pacient també es pot alterar degut a una modificació del rol que cada un d’ells ha d’exercir. Pot el pacient condicionar els resultats dels tractaments? Segurament existeix una tipus de relació anòmala, la qual podríem denominar síndrome pacient-dentista, en el sentit de que serà el pacient el que decidirà el tipus de tractament que farà el professional. Quantes vegades he sentit dir a un company les dificultats que ha arribat a tenir amb un pacient-dentista, queixantse d’haver-li fet cas! Al final li vaig fer el que volia i ara tinc problemes! No està de més dir que també succeeix el cas contrari, és a dir, el pacient vol resoldre un problema, però degut a una excessiva influència del dentista, el pacient se’n va amb un tractament distint al que volia i per tant innecessari per ell, i a la vegada el dentista no li resol el problema que va motivar la seva consulta; estaríem davant una síndrome dentista-pacient.

Bé, independentment dels jocs de paraules, crec que hauríem de començar a considerar uns indicadors de qualitat sobre la col·laboració del pacient i la seva relació amb el dentista, que ens permetessin valorar les facilitats o dificultats físiques i psicològiques que cada persona presenta, les quals poden condicionar tant el desenvolupament del nostres treballs, com el manteniment dels mateixos.