Consentiu-me que avui distregui un poc la vostra mirada cap un àmbit més eteri, però sense deixar de costat la meva ocupació, la medicina, considerant l’influx de tot el que l’envolta per a poder decidir amb més esment. L’ambigüitat està present a molts d’indrets i són moltes les situacions adduïdes que dificulten encertar un propòsit, obligant-nos a acceptar simultàniament diferents fons, significats i coneixements, per així reconduir les nostres actuacions més enllà de la medicina tan deshumanitzada que fem a hores d’ara. Per mor d’això, permeteu-me que avui m’expressi a una altra dimensió, l’atorgada per “Pedra Foguera. Antologia de Poesia Jove dels Països Catalans”, un col•lectiu de veus literàries on difícilment podrem catalogar els vint-i-vuit autors que conformen aquest moviment. Les seves actuacions no ens deixen indiferents, reflectint unes aptituds vives que assenyalen qualque cosa més que unes simples traces cremades, però sí els puc assegurar que enredar-se en els seus continguts poètics és un vertader plaer, experiència que m’agradaria transmetre’ls.

Tenir consciència del què és la vida en un tancar i obrir d’ulls, no és senzill ja que estem massa capficats dins el món de les futileses. Ho creguem o no, necessitam ajuda per obrir-nos al nostre entorn i potser hauré d’agrair a qualcú l’oportunitat que he tingut aquests dies, de retrobar-me amb les vivències deixades de costat i ja quasi abstractes que m’ha proporcionat la lectura d’uns poemes. Aquells instants transcendentals del nostre pas per la vida com un temps ja dissipat, ens ha de servir per reviure amb consciència les experiències passades, però també ho hem d’utilitzar per a sebre observar, sentir, imaginar i valorar tot el que tenim a l‘abast, sigui fungible com etern, i poder destriar un diagnòstic diferencial més encertat de la nostra existència i de tot el que ens envolta.

Palma-Barcelona, Son Bessó-Es Port, Ca Nostra-El Món... són alguns dels indrets d’en Pau Castanyer que molts de nosaltres també podrem reviscolar d’altre temps. Els nostres fragments urbans, les vivències que estotjam amb gelosia, aquelles imaginacions reals del voyeurisme, tot allò que tenim guardat allà on quasi mai cercam, són de veritat imprescindibles per a comprendre la nostra raó de ser i poder-la fer servir amb els demès. “Poemes de la Gran Ciutat” ha merescut un premi que molts de nosaltres ja compartim amb Pau Castanyer, una oportunitat transformada en triomf que de sobta es converteix amb un do desprès de llegir la rellevància del seu contingut. Retrobar-se amb els valors que conformen aquest món, aquells principis que moltes vegades no advertim però que mai ningú ens ha omès, ens ajuden a participar amb la societat, amb la cultura, amb la llengua, amb la natura, amb la nostra feina, amb tot allò que necessitam per viure. Ara comprenc perquè en Pau Castanyer va personificar l’emotiu acte d’entrega dels premis JoEscric.com mentre la revetlla de Sant Jordi, juntament amb els altres guardonats.

La Fundació Drac ens ha apropat “Poemes de la Gran Ciutat”, una composició clara com la vida, però atrevida en sí mateixa pels entrebancs que ha de trampejar un poeta a l’hora de transmetre la seva obra a una societat sense valors immaterials i amb l’única obsessió del consumisme desfrenat. Potser aquesta distreta concessió de la Fundació Drac mitigui altres objectius no tan preats per molts de nosaltres, però sempre es d’agrair la tasca creixent d’un mecenatge tant reconduït.

Aquesta nova generació d’escriptors que aquests dies representa merescudament Pau Castanyer, ha sabut sobreviure a una situació adversa i avantatjar-la amb una clara adequació dels seus missatges, sorprenent al lector amb un llenguatge deductiu i fent veure el que tenim i no veiem. Aquest cant universal m’ha permès valorar els vertaders protagonistes de la vida quotidiana i sé ben cert que “Poemes de la Gran Ciutat” no passarà inadvertit als que tinguin l’oportunitat de gaudir-los, això sí, com tot lo bo pareixerà un sospir: “la vida són dues lliçons: cada una de mitja vida”.