La història clínica és la clau de la praxis mèdica, sobretot quan la persona que requereix l’assistència és major i ha d’explicar per primera vegada el que li passa a un professional que no coneix. Tota aquesta informació que relata el pacient a requeriment del metge, permetrà fer un diagnòstic encertat si el diàleg s’ha dut a terme correctament. És ben evident que els nostres serveis mèdics estan atesos, de cada cop més, per facultatius estrangers arribats recentment des dels seus països d’origen, degut principalment a la manca de professionals que actualment pateix el nostre sistema sanitari. Però aquesta contractació de metges d’altres nacionalitats per intentar solucionar aquest buit assistencial, es veu agreujada per una manca de control de les autoritats administratives a l’hora d’adequar les capacitats d’aquests professionals a les necessitats del nostre poble, com ara el coneixement de la nostra llengua. Hom se n'adona quan adverteix la importància de la llengua pròpia per manifestar-se, i és evident que molts d’aquests metges estrangers no han rebut un ensenyament bàsic de català per a poder atendre correctament als pacients. Són molts ja els anys que suportam un menyspreu de la nostra llengua en bona part dels nostres centres sanitaris. Aquest comportament al qual estan sotmesos els nostres pacients, representa per si sol un trastorn mental en què pensament, paraula i expressió no formen una unitat. Potser la permissivitat de l’Administració encara ha anat més enllà, permetent inclús que professionals que actualment es contracten, no només desconeixen el català, sinó que no parlen ni entenen el castellà.

En aquest sentit, el Dr. Pedro Laín Entralgo (1908-2001), assenyala en la seva obra “La Historia Clínica”, que una llengua pot ésser estudiada des de diferents camps: el psicològic, el social, el filològic, el lingüístic, el retòric, l'antropològic..., però sempre segons el que significa per a la persona que escolta i no tot el que vol expressar per a la que parla, agreujant-se quan la comunicació es realitza mitjançant una llengua que no és la que s’utilitza habitualment per pensar, parlar o manifestar qualsevol sentiment. El parlar és per naturalesa imprecís, ja que articular paraules que expressin amb certesa i convicció el q